Possiblement, la raó d'de la paradoxa inicial és que el que funcionava per a construïr la credibilitat fa un temps, ja no funciona ara.
La credibilitat es construïa abans a partir de mostrar fortaleses, sense cap mena de fractures, i certeses. Ara, ja no és així. En aquests moments de canvi, informació, wikileaks i transparència, si alguna persona, empresa o institució només mostra certeses i fortaleses.. no ens la creiem. I així els va.
Com es construeix, ara, la confiança?.. l'equilibri de la confiança passa de mirar enrera (que ha estat capaç de fer?) a mirar endevant: (qué serà capaç de fer).. i ací, les certeses i l'arrogància ajuden poc.
.. i expressar la pròpia vulnerabilitat també ajuda a construïr credibilitat. Pensem en la gent apassionada per quelcom. No té temps ni ganes de construïr una façana que ensenyi les seves fortaleses i amagui les seves debilitats. El que veus és el que hi ha. I comparteixen les seves preocupacions, el que genera converses, i fluxes de coneixement tàcit.
Una bona manera de generar confiança és proporcionar accés al coneixement tàcit. Per fer això, has de compartir la teva real visió del tema, els punts més clars i els foscos. No s'hi val la visió triunfal. I ensenyar també el que no veus clar: compartir les teves vulnerabilitats.
.. i això té molt a veure amb el rol dels líders a les organitzacions. El lideratge està basat en la credibilitat. I l'enfocament "macho" - jo tinc totes les últimes respostes".. senzillament, no funciona. El que funciona, és demostrar que es té confiança en l'equip.. que, de la mateixa manera, cal que la mereixi. I, llavors, el paper del líder és clar: proporcionar fites, i treure obstacles.
Però això no és tot. Un altre aspecte de la credibilitat és el joc net. I això té a veure amb la escala de valors real de l'organització. Amb la estabilitat i la remuneració. Però això ja dóna per un altre post..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada