Ja fa bastants dies, es
va celebrar a la Fundació Sant Cugat una Jornada amb aquest títol. No hi vaig
poder ser present, però hi vaig enviar un document, amb algunes reflexions..
que comparteixo ací. També he posat uns quants links, per a qui vulgui aprofundir
un pèl més..
L’estat del benestar, tal i com l’hem arribat a conèixer, és el producte d’una època: una època de creixement econòmic, de sindicats forts, i també d’institucions centralitzades.
L’estat del benestar, tal i com l’hem arribat a conèixer, és el producte d’una època: una època de creixement econòmic, de sindicats forts, i també d’institucions centralitzades.
Aquestes condicions s’han acabat. Ara no tenim ni creixement, ni sindicats. Ara, la economia és regressiva i els sindicats no són en absolut el que eren, possiblement a causa, entre altres factors, de l’evolució de la força del treball cap als serveis / treballadors del coneixement, a la fragmentació (Bauman) de la vida laboral, i a la competència per els pocs llocs de treball que es van generant, molts d’ells en projectes de curta durada. De fet, molts creiem que aquesta crisi és de les que marca el final de na època. Així, l’estat del benestar deriva cap a la plutocràcia: augmenta molt la desigualtat, als molt rics els va encara millor, mentre la classe mitjana es pauperitza i als que ja eren pobres veuen incrementar-se les seves diferències respecte dels rics. Però aquest tipus d’estat està mancat de legitimitat a llarg termini. Fins i tot Warren Buffet n’és conscient.
Això vol dir que l’estat del benestar que hem conegut, o ni això, que hem arribat a entreveure, no tornarà: de fet, la història mai no torna enrere. El futur no està escrit: ningú no sap el que ens pot portar. Ací, però, dues reflexions:
1- El present permet ser escrutat. I es veuen
algunes tendències emergents que, segur, configuraran el futur. Entre aquestes
coses, les que expliquen Manuel Castells, Clay Shirky, etc: la societat
xarxa, connectada des de baix, horitzontal, cooperativa, distribuïda, i no
jeràrquica. L’esgotament de molts recursos materials, particularment
energètics. La democràcia econòmica reivindicada per gent com David
Schweickart, o David de Ugarte. Les economies col·laboratives i no-monetàries
en que ja es mouen les comunitats de programadors Linux, els col·laboradors de
la wikipèdia, els entorns oberts d’aprenentatge en que universitats con
Stanford posen cursos de franc a la xarxa, comunitats terapèutiques de malalts,
les filés descentralitzades..
2- Donat que el futur està per construir, el
podem anar construint entre tots. I això vol dir unes quantes coses: no tant
votar i manifestar-se (exclusivament) com a úniques formes de protagonisme
polític, sinó, com a ciutadans, i fins i tot com a consumidors, ajudar el que
neix i no perllongar l’agonia del que mor. Alguns exemples: si estem disconformes
amb la manera com actua el sistema financer, traiem els nostres diners dels
bancs tradicionals, (i, si en tenim, posem-los a Fiare o Triodos), si no ens
agrada la centralització del model energètic que ens ha esta imposat, donem-nos
de baixa de Endesa i entrem a Som Energia.. i, en general, deixem d’alimentar la zombieconomia, i afavorim en serio les economies ecològiques i distribuïdes
de proximitat.
Es a dir, no sabem exactament quin ni com serà l’estat postplutocràtic, ni com donarà resposta a les necessitats dels seus ciutadans, encara que , com hem vist més amunt, disposem d’algunes pistes, Però sí sabem que podem ajudar a construir-lo des del protagonisme, no des de la submissió. Si quelcom ens ha dit fins i tot el Time fa alguns anys, el hombre del año en el segle XXI, pot ser el ciutadà abans conegut com a ciutadà de a peu. Però, abans que tot, cal que s’ho cregui..
La part bona del que dius es que es perfila un horitzó, possible, allá on normalment tant sols es veuen pèrdues, d'allo, que com be ius, hm entrevist, però no ens ha donat temps de gaudir. M'agrada la idea d'aquesta societat cooperativa i crec que de forma larvada ja s'esta constru¨nt. Comparteixo..
ResponElimina