La feina s'acaba?

Aquests dies es parla molt de l'atur. Amb raó, sembla clar que aquest és si no el principal problema, un dels principals problemes de la nostra societat. I per combate l'atur, que es considera sinònim de "millorar la situació econòmica", es donen moltes solucions. La primera, trabajar más y cobrar menos, de l'inefable Diaz Ferrán, que no semblaba aplicar-s'ho gaire (cobrava molt però no sembla que fos a base de treballar molt sinó de ser - en certa manera -  "hàbil" en els negocis: es a dir, fer trampes).. de qualsevol manera, sembla que hi ha consens en que "per sortir de la crisi, cal crear riquesa", donant per sobrenteses bastantes coses, entre les que en destacarem dues: una, que estem en una crisi més o menys fonda, pero no essencialment diferent d'altres que ha patit el sistema; i dues, que quan es crei més riquesa, hi haurà més llocs de treball.

 

Dissortadament, les coses no semblen ser tan senzilles: en primer lloc, no és clar que aquesta sigui una més de les crisis periòdiques que pateix el sistema econòmic. Nombrosos autors (sense allunyar-nos gaire, els nostres Manuel Castells,  Joan Subirats)  ho qualifiquen d'un canvi d'epoca, i assenyalen que el  paisatge a la sortida del túnel serà molt diferent del que hi havia a l'entrada.

En aquest sentit, i contradient la segona de les hipòtesis abans esmentades,  poden ser útils les reflexions de Erik Brynjolfsson i Andrew Mc Affee, que l'any passat van publicar un llibret "Race against the machine" en el que posaven de manifest que, si bé la economia amenricana ja havia sortit del túnel, i augmentava la riquesa mesurada com a PIB (GDP en anglès), no augmentava de manera proporcional ni la creació de llocs de treball, ni els ingresos de la mitjana de les llars del païs.

La hipòtesi d'aquests autors és que això es deu en gran part a la automatització. Es a dir, a la substitució dels treballadors manuals per robots - o sistemes experts - del ja parlàvem a l'últim post. En una recent nit temàtica de la Unipau vam tractar aquest llibre, i vam convenir en que això, si bé semblava ser cert, era només una part del problema.

Sigui com sigui, cada vegada hi ha més evidències de que  estem entrant en una época d' economia de la abundància, en que no fa falta matar-se a treballar per disposar de coneixement, bens i serveis, i on, potser, més que del dret al treball - revindicació històrica - podriem passar a revindicar el dret a una vida digna:

Lo de "dret al treball" ens portarà problemes com els mini-salaris. Potser que anem pensant en el "dret a viure dignament".
— Carles F. Julià (@chaosct) May 2, 2013

Sortides a aquesta situació? ..Ja el 1983, en Lluis Racionero postulava, a la seva obra "Del paro al ocio" la necessitat de separar el treball dels ingressos, el que ens porta a la revindicació de la renda bàsica, de força actualitat en aquests moments. De fet, hi ha experiments reexits en aquest sentit recents i no tan recents.

Una altre possible solució és de calaix: repartir el recurs escàs, que és la feina, i treballar menys hores. Es sabut que Keynes, al seu opuscle "Economic possibilities for our grandchildren", els anys 30 del segle passat,  entenia que els seus nets ( nosaltres) tindrien un nivell elevat de riquesa, mesurada com a PIB, (que la tenim, encara que del seu repartiment no en parlarem..ara). Més  recentment, molts autors, com Rifkin, o el mateix Racionero citat abans han insistit en el mateix tema, i últimament, la New Economics Foundation ha tret la proposta de setmana de 21 hores per el segle XXI.

Utópic?.. pot ser, però si realment estrem vivint un canvi de época, sembla clars que els valors de la época antiga han de anar sent substituíts per els de la nova. I, segurament, el treball com a valor es si mateix, lògic en economies de escasesa,  està quedant, a la llum de l'evidència, molt, molt desfassat.